Que en tenia de pena
i em conmovia el plor la qui vullguera
que no tine pedra al cor.
I esvolotades amb dures ales
duien les aus les noves
d'un a l'altra torre.
I com s'esparverava l'anima meua
en sentir l'esbart
que em portà benaurança.
Quan brollaven els planys
del pit d'aquell que jo vaig estimar,
m'ofegava en precs callats.
I deixa´'m si vull plorar
perquè és la meua tristor.
I els laments que no entengues,
deixa'ls, que no són pocs.
I si vols plorar
perquè del teu pesar ningú no en sap
i qui sap és perquè ho vol.
En teniem somriure de praderia
i als monts esguard,
tu al brancatge i jo al fullam.
I quan ferida de mort me n'estremia,
el qui m'estimara, no volia la vida.
I ambels ulls resseguira el vol dels corbs,
ai gran desestimat, les sagetes van per als dos.
No et confie bondat
perquè no et vull i no t'ho amagat
tu no em vols i el món no es cau.
I es un secret a crits i clams
que no ens importa i prou.